Mercè Rodoreda és una de les escriptores catalanes i espanyoles més llegides en tot el món, amb unes quantes novel·les traduïdes als idiomes amb més parlants i, tot i que El carrer de les camèlies no ha assolit el nivell de difusió d’altres peces de la mateixa autora –com Aloma o La plaça del diamant–, constitueix una obra de gran solvència narrativa i estilística, en la qual Rodoreda fa un ús efectiu del llenguatge, mostra gran riquesa en el vocabulari utilitzat i desplega una capacitat potent d’expressar emocions i idees. La història és narrada en primera persona per Cecília, el personatge principal, des de la infantesa fins a la maduresa, de manera que va guiant el lector a través d’un periple vital en què els esdeveniments la situaran en moltes ocasions en la foscor de la seua pròpia interioritat i de la societat en què viu, la Barcelona de mitjan segle XX.

La xiqueta que és al començament del llibre relata com va ser abandonada amb mesos de vida a un carrer davant d’una casa –en realitat, davant de la casa del costat, però el vigilant va demanar per a ella acolliment en una altra i mai no va saber ningú que havia efectuat el canvi–. Cecília sap que no coneix la seua família biològica i, a parer nostre, és el que provoca el tret d’itinerància que adquireix la seua vida. El desarrelament identitari i la cerca marquen la seua existència, i la vulnerabilitat i inestabilitat emocional amb què s’enfronta al món són constants al llarg de tot el relat. És evident també, d’altra banda, que Rodoreda crea un personatge femení amb una bellesa física excepcional que no passava desapercebuda –“m’hi passejava mudada entre les flors que em tiraven els mariners i els descarregadors”[1]; característica que, en tot cas, la converteix en un subjecte cobejat, objectiu de conquesta o, en el pitjor dels casos, possessió, de molts homes durant de la seua vida.

Precisament per la forma que té d’anar filant la seua història en els diferents espais de la Barcelona del temps que relata, podem posar sobre la taula els textos de Bou i Wilson sobre la relació de les persones i la literatura amb l’espai i, més concretament, amb la ciutat moderna. A la novel·la es presenta la ciutat com un escenari complex on les normes socials juguen un paper essencial en la percepció i participació de les dones. Tanmateix, Cecília també explora territoris que semblen quedar al marge de les convencions cosmopolites. En qualsevol cas, tal vegada seria més encertat dir que en cada una de les zones regeixen unes normes diferents. Parlem del contrast entre la vida en la barraca feta d’escombraires i els ambients en què es meneja cap al final de la narració i, en ambdós casos, Cecília es fa un lloc d’una manera o d’una altra. Observem que la ciutat actua com a espai de coneixement i transformació alhora.

En aquest sentit, és molt adient la cita de Bou “a partir del punt de vista de la semiòtica, una ciutat és un complex mecanisme semiòtic, un generador de cultura que és capaç de realitzar aquesta funció en exclusiva a causa del seu poliglotisme semiòtic”[2]. L’ús de «poliglotisme semiòtic» implica que la ciutat és rica i diversa en termes de signes i símbols. Això fa referència a la idea que les ciutats són llocs on convergeixen i es barregen múltiples llenguatges culturals, creant un teixit ric i variat de significats i interpretacions. Hem vist que Cecília va passant d’un context a un altre i en coneixerà de tan diferents com la casa del senyor Jaume i la senyora Magdalena, les barraques amb Eusebi i amb Andrés, la fonda de Cosme, la violència i el caprici de Marc o la història d’amor sincer amb Esteve, tots ells amb unes coordenades morals, socioeconòmiques i estètiques molt diverses. Podríem dir que Cecília aprén a la força molts idiomes i que alguns li són més agradables que altres.

D’altra banda, pel que fa a la representació de la flânerie de què parla Wilson, tractarem d’acotar en quins moments i per què considerem que es pot aplicar la figura al personatge de Cecília a la novel·la que ens ocupa. La descripció d’espais com cafés, terrasses, bulevards, galeries comercials, grans magatzems i hotels que esmenta un fragment de la pàgina 7 del text de Wilson està estretament relacionada amb el concepte de flâneur, com ja sabem. Tanmateix, destacaria que, a la novel·la, Cecília encarna aquest personatge, en primer lloc, quan vagabundeja pels carrers sense atrevir-se mai a tindre audiència amb el governador per demanar-li que alliberés Eusebi. Es delecta amb el senzill fet de contemplar comerços i cases i imaginar-se com devia ser la vida en determinats carrers –“me n’anava a voltar pels carrers”[3]. En aquesta època encara és una xica molt enamoradissa i conserva trets d’innocència que no li duraran molt. De fet, arran del tancament d’Eusebi, de la mort d’Andrés, de passar molta fam i del primer avortament provocat, sembla que es torna una persona més insensible i comença un tipus de vida errant en la qual l’objectiu és vendre’s al millor postor i aguantar si es pot o, si no, doncs fugir.

Pel que fa a aquesta última qüestió i quant a la mercantilització d’alguns espais, és cert que Cecília se’n va a viure amb Cosme quan la troba a un café en què ella havia entrat després de passejar sense rumb i sense trobar lloc on sentir-se acollida. Tanmateix, ho fa amb intenció de menjar, morta de fam, sabent que no tenia res per a pagar. És a dir, ella no havia anat a participar en eixe espai com a dona pública. Tot i això, no deixava de cridar l’atenció que una xica jove i atractiva i amb tanta necessitat entrés en un café i, més encara, es defensés com ella ho va fer. L’escena és reveladora perquè, després de rebre la bufetada, no es presenta com a víctima per ser dona sinó per ser òrfena i no haver-se sentit mai prou important per a ningú. Així, afirma que “[…] vaig cridar que si m’havia pegat era perquè jo no tenia defensa, que m’havien deixat de bolquers al carrer com si fos un paquet d’escombraries, […] sense pares ni germans ni ningú…”[4].

Per tant, segons Wilson, d’una banda, l’època industrial intensifica la divisió entre l’àmbit públic i privat, generant inquietuds sobre la presència de les dones als carrers i, d’una altra, el flâneur, com a observador de la vida urbana, es converteix en un element crucial per entendre la relació entre els personatges i els espais mercantilitzats. Cafés, bulevards i altres llocs públics serveixen com a escenaris on les relacions socials, especialment les de gènere, es desenvolupen i es veuen influïdes per les dinàmiques marxistes explorades per Kracauer i Benjamin. No obstant això, la realitat de Cecília no és exactament eixa, perquè no pot vagabundejar per plaer, sinó per necessitat, tant material com vital, en recerca d’algú que, per fi, la valorés i compensés el buit de saber-se abandonada des de ben menuda. En aquest sentit, es pot fer palesa la tesi d’alguns companys que sostenien al debat que Cecília és més prompte una representació de l’anti-flâneur, en el sentit que desafia algunes convencions socials, generant escenes de tensió pel fet de no ser acceptada en la seua marginalitat i en la seua condició de persona que viu i passeja sense un rumb i un propòsit visiblement concret. És a dir, que això no era el que s’esperava d’una dona, però sí d’un home, d’un flâneur a l’ús.

Per finalitzar, ens sembla molt rellevant el desenllaç de la tesi d’Elizabeth Wilson, en el sentit que el text final destaca la complexitat de les relacions de gènere i espai, defensant una perspectiva que no considere les dones com a passives i oprimides sinó que reconega la seua resistència i la seua capacitat per reelaborar les narratives dominants. Aquest tema connecta amb la idea de resistència enfront de les dificultats que es destaca al llarg de tota la novel·la, en la qual l’autora no evita sofriments profunds a la protagonista. En definitiva, el relat novel·lístic explora temes intricats i multidimensionals relacionats amb la vida urbana i les relacions entre homes i dones i entre persones de diverses classes socials.

[1] Rodoreda, Mercè. El carrer de les camèlies. Barcelona: Club Editor. 1997. P. 71.

[2] Bou, Enric. «Llegir la ciutat». A: La invenció de l’espai: Ciutat i Viatge. València: Publicacions

de la Universitat de València, 2013. pp.19-63.

[3] Rodoreda, Mercè. El carrer de les camèlies. Barcelona: Club Editor. 1997. P. 71.

[4] Rodoreda, Mercè. El carrer de les camèlies. Barcelona: Club Editor. 1997. P. 88.

En primer lloc, tractarem la sardana –per la quantitat de comentaris que n’han fet referència–, que seria identificada com a «tradició inventada» segons Hobsbawm. Associada amb la ideologia liberal del segle XIX, la sardana va establir cohesió social i pertinença a la comunitat catalana, contribuint a la formació de la identitat nacional. Veiem, per exemple, afirmacions com la de la companya Berta Martín Ayala (01-11-2023): “segons Hobsbawm (1988), la sardana seria la tradició del tipus que simbolitza cohesió social o la pertinença a un grup”, complementada per les apreciacions de Maria Carmen Marin Paez (02-11-2023) –entre moltes altres– “la dansa folklòrica cohesiona tota la població […] Aquesta cohesió simbolitza un profund sentit de fraternitat […] i reforça la idea d’una identitat catalana contínua on el passat s’alinea amb el present”.

Quant a això, la relació entre identitat nacional i poesia es destaca a través dels treballs de Verdaguer i Alcover, que il·lustren la construcció de la identitat catalana mitjançant la poesia, tenint en compte que en la Renaixença la literatura va jugar un paper crucial en la configuració de la identitat catalana, de manera que la literatura contribueix al sorgiment del nacionalisme, especialment a través de la recuperació dels Jocs Florals. L’anàlisi del poema «La Creu» d’Alcover revela la seua relació amb la construcció de la identitat catalana, connectant-se amb la idea d’Anderson sobre la formació de nacions a través de comunitats religioses i regnes dinàstics. I, per la seua banda, Verdaguer amb el poema «Nit de Sang” (7 juny 1640) expressa el patriotisme català i la resistència contra l’opressió d’Espanya, destacant la necessitat de ressaltar el sentiment de pertinença i cohesió social.

Seguint en aquesta línia, la literatura en català durant la Renaixença va ser un motor del sorgiment del nacionalisme català, com s’indica amb l’enfocament de Sunyer. L’ús de llengües vernacles va afavorir la presa de consciència de grup, com argumenta Anderson, segons el company A. J. García-Vilanova Pérez (06-11-2023). En qualsevol cas, la complexitat en la construcció de la tradició es veu a través de les contribucions diferents de Verdaguer i Alcover a la identitat catalana. En Alcover, l’evolució de l’artifici cap a una poesia més humana, denotava sensibilitat per la vida col·lectiva, cosa la qual va contribuir a la creació d’una tradició compartida. En conclusió, a aquest respecte es destaca la complexa relació entre tradicions inventades, literatura, identitat nacional i llengua i se subratlla la complexitat de la construcció de la identitat nacional a través de la literatura catalana durant la Renaixença.

Per clarificar i concretar punts rellevants de tot el debat (Grup B), farem tot seguit un exercici de síntesi, segons el nostre parer. La «Elegia II» de Riba mostra la relació entre la memòria històrica i la resistència, ja que les nocions d’història i memòria es reflecteixen en la representació d’un jo exiliat que vol preservar la identitat malgrat les dificultats. «Nit de sang» de Verdaguer destaca la construcció de la identitat catalana mitjançant elements simbòlics. «Del Rei Jaume» d’Estellés interpreta la figura de Jaume I com a símbol de la formació i la identitat del País Valencià. La construcció de la Catalunya mítica es realitza amb referència a la Guerra dels Segadors, aplicant la teoria de B. Anderson sobre la nació com a comunitat imaginada. I, finalment, l’anàlisi de diferents contextos literaris –Verdaguer o Gimferrer–, destaca la juxtaposició de visions del món dins d’una mateixa família i la seua relació amb dinàmiques destructives.

En resum, sobre la base dels poemes i els textos de lectura, les intervencions al debat revelen la riquesa i la complexitat de la interconnexió entre la literatura catalana, la construcció de la identitat nacional i la interpretació de la història i la memòria col·lectiva. Es posa en relleu la importància de la poesia i altres formes literàries com a eines fonamentals per influir en la percepció de la identitat i la consciència col·lectiva. Així, la literatura emergeix com una força potent en la configuració i preservació de la identitat cultural i nacional a Catalunya i altres regions de parla catalana.

Declaro que aquest text és el resultat del meu propi treball i que no he utilitzat eines d’intel·ligència artificial.

Benvolgut Andreas Hyssen,

Per mitjà de la present carta, em poso en contacte amb vostè per agrair-li com les seves idees en el text “La cultura de masses com a dona: allò altre del modernisme” m’han ajudat a escodrinyar amb més profunditat l’obra de Rusiñol “Els Jocs Florals de Canprosa”. A més de relacionar plantejaments com la cultura de masses amb el territori femení o posant de manifest la divisió entre la literatura alta i la literatura baixa, com a resultat de les normes jeràrquiques i rols socials.  Així doncs, m’agradaria compartir-li en quins fragments, de l’obra de Rusiñol, les seves idees m’han ajudat a indagar més en la composició teatral.

Certament, una evidència del que vostè manifesta la podem trobar al títol de l’obra què, en clau irònica, utilitza dient: “Canprosa”. Un nom que fa referència a un topònim inventat anomenat Prosa i què representa un territori devaluat literàriament, un territori sense rima, ni reiteracions, ni mètrica com ho faria un vers escrit per una literatura superior i que evidentment representaria una terra anomenada “Canvers”. Per tant, trobem un gran reflex de les estructures socials de poder, ja que, la dona no pot triar el seu comportament social més enllà del territori que li pertoca, en aquest cas, de literatura inferior. Mentre que el gènere masculí no necessita justificar la seva intel·ligència per ocupar el territori de la literatura elevada. Per il·lustrar aquesta explicació podem parlar de la senyoreta Floresta que reclama el seu premi “l’ocelleta mística”[1] un trofeu amb un nom força consolatiu què banalitza l’idealisme dels Jocs Florals, convertit en una literatura de consum en decadència. Per a més inri, el personatge Riutort li diu: “El premi guanyat per vostè és el de lluna de mel?”[2]. Tota una al·legoria a un dels papers socials que ha d’acatar una dona: contraure matrimoni. Tanmateix, ella verbalitza el seu desig heteronormatiu: “Jo li deia que m’enviés un cavall blanc, amb un bon trobador a sobre, d’aquells que roben minyones, i em portés camp a través fins a un castell ben feudal.”[3] Aquest discurs ens porta a considerar l’anacronisme que pretén la senyora Floresta, de la mateixa manera que ho fan les proses catalanistes i les proclamacions que ens parodia Rusiñol. Ella ambiciona un trobador de l’època medieval, com a espòs, que li parli en llengua vulgar, en contraposició a les llengües clàssiques perquè el seu rol és personificar la cultura de masses.

En conclusió, podem provar que al llarg de l’obra de Rusiñol, la dona encarna l’ombra de les proeses literàries o els privilegis socials, simbolitzant el trofeu de l’home, el seu complement, ja sigui com a reina d’un certament literari o amb la finesa d’un vestit que com diu Ramon: “No n’hi faltarà de trono!”.[4]

Mentre espero la seva resposta, us saludo cordialment.

Sara Nicolás

Estudiant de Llengua i Literatura Catalanes. Universitat Oberta de Catalunya.

Bibliografia

Rusiñol, Santiago (2018). Teatre polèmic: Els Jocs Florals de Canprosa. Barcelona: L’Avenç.

Andreas Huyssen (1986). La cultura de masas como mujer: Lo otro del modernisme. Dins de A, Hyssen, Después de la gran división: Modernismo, cultura de masas, posmodernismo. Traducció de Pablo Gianera. Buenos Aires: Adriana Hidalgo, 2002. pp. 89-120.

Fernàndez, Josep Anton (2023). Literatura catalana: societat i cultura. Barcelona: FUOC

[1] Rusiñol, Santiago. Teatre polèmic: Els Jocs Florals de Canprosa. Pàg 98

[2] Rusiñol, Santiago. Teatre polèmic: Els Jocs Florals de Canprosa. Pàg 98

[3] Rusiñol, Santiago. Teatre polèmic: Els Jocs Florals de Canprosa. Pàg 99

[4] Rusiñol, Santiago. Teatre polèmic: Els Jocs Florals de Canprosa. Pàg.109

Hola, em dic Sara i fa uns quants semestres que estudio a la UOC el grau de Llengua i Literatura catalanes. Visc a un poble del Bages, però vaig néixer i créixer a Andorra.

Salutacions a tots,

Em diuen Betlem Gimeno i soc natural de València. Aquest és el meu quart curs a la UOC estudiant llengua i literatura catalanes. Soc llicenciada en Dret, tanmateix en aquests moments he fet un viratge professional cap a la docència i les humanitats. El meu espós i jo tenim tres xiquets.

Diria que l’estudi cultural de la literatura tracta la literatura com a factor en el qual es reflecteixen les dinàmiques socials d’un temps històric concret i com a motor de canvi de social al mateix temps. És a dir, és un enfocament que estudia la literatura com reflex i alhora com influència en el context social, cultural, polític, etc., d’una època històrica concreta i un lloc específic.

D’altra banda, entenc que la història literària es dedica a l’estudi de la evolució de la literatura concebuda com un art canviant, de forma que vol rescatar del pas del temps les obres i els autors més destacats en termes estètics i formals. Se centra en l’anàlisi de les característiques més destacades dels moviments literaris més influents al llarg dels temps.

Estic segura que gaudiré d’aquesta assignatura.